PEL CARNESTOLTES TOTES LES BÈSTIES VAN SOLTES

El Dijous Gras al Sénégal (influència francesa) es diu Mardi Gras. El nom no és arbitrari, vull dir, que al dijous del Dijous Gras no li diuen Mardi Gras, sinó que realment es fa en dimarts.

El Carnestoltes, com Sant Joan i la Nit de cap d’any, és d’aquelles festes que m’agrada viure-les com si no existissin. Amb perdó d’en Dietrich Bonhoeffer per profanar-li (mai el sentit literal ha escaigut tan bé a aquest verb com en aquesta ocasió) el Si non daretur. Seguint amb el mateix esperit amb què en Dietrich expressa el seu afortunat aforisme, aquestes festes generen una pressió ambiental que em fot negre. Què faràs, on aniràs, de què aniràs, amb qui hi aniràs, fins a quina hora hi estaràs (la quantitat pastosa per sobre la qualitat: fins a les 6, vaig empalmar, vam menjar xocolata amb xurros al C/ Còrsega; que sí, tu més que ningú). Mai he entès aquesta competència perfectament camuflada del quan aguantes (digues-li hores de matinada, digues-li X). I si algun cop l’he entesa, quina mandra identificar-m’hi ara en fred. Em queda ben lluny. La següent etapa és la de la sofisticació. La vetllada més in, més bobo (bohème bourgeois), més minimalista, més naïf, més tocada i posada, més a que no saps què vam fer? L’estupidesa en aquest ram augmenta en proporció geomètrica fins al límit encara no superat per la tarja de presentació (que tingut a les meves mans, he llegit, i me’n vaig fúmer tot el que vaig poder i més, fins al Carles prou) que resava: arquitecte efímera.

Així que quan s’apropen aquestes dies D em crispo (entenguem-nos: visc la mar de bé i tranquil, però amb el teclat per davant un hi posa més salsa de la que toca) i procuro resoldre’ls improvisadament. M’agraden les festes, si són desacomplexades i sense maldecaps.

Per això no les tenia totes amb el carnestoltes de Sam Sam i la celebració del Mardi Gras. Finalment, la manca de recursos (roba, complements – què n’és d’enze aquesta paraula, botiga de complements – cartolines – ja sé que sona esplaieru, però és u recurs al cap i a la fi ) i el to que agafa me’n van fer desdir. En qualsevol cas, ésser toubab a Sam Sam ja és prou disfressa cada dia de l’any, em podeu ben creure.

A casa em van prevenir. Atesos els recursos del barri, els nois aniran de noia, i les noies de no. Per enèsima vegada vaig pensar que exageraven. Alguna excepció hi haurà! Per enèsima vegada la meva incredulitat em va menar a l’error. Efectivament, tots els nois anaven de noia, totes les noies de noi. Hi va haver alguna excepció? No la recordo. Potser sí. Sempre cal per (re)afirmar la regla. I jo de monja, no m’hi veia.

La soirée va ser divertida i amena. Tothom amb ganes de xerrar i ballar. Hoy comamos y bebamos/ y cantemos y holguemos/ que mañana ayunaremos, cantava amb la coral de la Fabra, quan encara em deixaven. Aquest cop, la coral dels joves del barri ens va amanir la vetllada amb cançons tradicional de la majoria de les ètnies que s’hi troben: wolof, mancany, serer, manjac i diolà. Hi va haver concurs de disfresses, vaig ser jurat, i vam decidir no puntuar l’originalitat (o anaves de noia, o anaves de noi) però si la simpatia i desimboltura a l’hora de desfilar. No va ser Milano, però amb les models que hi havia, ho hauria pogut ser.