AUJOURD’HUI, MAMAN EST MORTE (bis)

Me’l va ben rebregar. El llibre s’entén. S’hi va abraonar, me’l va prendre (literalment!) de les mans i va deixar de ser meu per ser seu. El tresor que m’havia pertangut durant una setmaneta em va ser arrabassat sense que pogués dir aquesta boca és meva, i amb tristor vaig constatar no ho havia estat mai de meu. Ara estava en bones mans. Ens les seves. Les d’ella, professora que va ser de llengua i literatura francesa a la Cheikh Anta Diop, la universitat de Dakar, i del Lycée Kennedy. Ara, jubilada, es distreu amb classes de perfeccionament de francès al Centre Saint Agustin (una diminutíssima Universitat Ramon Llull, per entendre’ns) on s’hi ensenya filosofia. I ens els mentrestant s’enjogassa pacientment amb els nouvinguts a la literatura francesa. Madame Kenum, és clar.

No havia badat boca, seguint amb els ulls el que havia estat meu, que em va disparar pel boc gros: i per què l’estranger? No hi havia pietat, al brau se l’agafa per les banyes i punt. Res de marejar la perdiu, d’escalfaments ociosos. Al tema s’hi entra capbussant-s’hi, a la platja hi resten els pocs decidits sucant ara un peu remullant després l’altre.

Va ser un plaer de conversa. És així com m’he imaginat una estona de stoop. Fluida, però amb espais per pensar, amb rols clars però sense massa evidència. L’evidència cansa. Que al cap i a la fi ella era qui havia de parlar i jo escoltar era sabut. La traça rau en donar pulmons per respirar i parlar al jove padawan. Pregunta mig retòrica (no era pas un examen) i proposta meva, un “d’acord” seu, ben acompanyat d’una semiòtica sincera, afegint-hi un “i fixa-t’hi” que no un “però fixa’t que”. Per acabar llegint plegats paràgrafs que trobava al llibre que havia estat meu amb una destresa eficaç i segura. Ara que hi dono voltes, aquest detall ha estat el que em va colpir sense adonar-me’n. Com maniobrava el llibre. Reblant el clau he pensat que aquest hauria estat un tret en què s’hi hauria entretingut Meursault, l’ànima de qui escodrinyàvem.

Quin plaer escoltar algú quan realment domina un tema. Sovint he manifestat que m’agrada observar el mestratge. M’embadaleix veure de prop com algú llueix tocant un instrument. Si és conegut i proper més. De la mateixa manera observar de prop amics fent la seva feina amb diligència i destresa.

En sortint de l’àgora francesa, de cap a la feina el dimoni en xiuxiuejava “Quan rebregaràs un llibre així?”i amb el menorquí de la seva mare li responia “quan s’ase traurà banyes”.