DE PULCHERRIMIS

A voltes l’etimologia recreativa pren el vol i s’oblida del "re"- enjogassant-se amb la “creativa”. Procuro que els vols siguin efímers, no prenguéssim mal com Ícar. El títol és tot just una incursió de poca embranzida en l’etimologia creativa. El post és la segona part del unum, verum, bonum et pulchrum que no sé on para, però si hi cliqueu l’ens virtual us hi hauria de dur. Allà parlàvem dels baobabs, avui toca parlar, amb permís del vertader molt honorable, dels Fromagers. No sé per què, un biòleg amargat per haver-se de dedicar a la botànica va batejar-los com ceiba pentandra. S’ha de tenir mala llet. Trobem no sé quants arbres, arbustos i plantetes que llueixen el cognom de pulchrum, fins i tot un gerani de no sé quin tipus se’n diu! Resulta que una flor que penja d’un test marró insípid de qualsevol balcó rònec de ciutat es pot qualificar de bell (pulchrum), i l’arbre que probablement més embadaleix tot bitxo vid(v)ent per la seva bellesa intrigant ha de portar un gargall per nom.

Del fromager se n’ha de parlar en singular. Els tres grans arbres al Sénégal, o millor, els meus tres grans arbres, el baobab, el fromager i el cailcedran, comparteixen el tret de ser singulars i no fer bosc. No sé si és un tret predicable en general de gran part de l’Africa. Amb les palmeres i roniers passa una cosa semblant, que no fan bosc. La bellesa no emana del conjunt sinó de la individualitat. Un avet és bell, cert, com ho és un faig. Però el que arrossega l’esperit, qui prescindeix del teu consentiment per convertir-te en Wether, el que amara els teus (quatre, el gust en tot cas per contaminació de l’olfacte) sentits és la fageda en el seu conjunt, no pas un faig. Commou una alzina? Pas du tout. A tot estirar un bon roure. Al Sénégal amb un fromager ja fas. Amb un bosc... no seria d’aquest món.

El fromager, o Bussana (a saber com s’escriu) en diolà, abunda al sud del país, a la Casamance, que és el Sénégal de documental del 33 un dimarts anodí per la tarda. L’ètnia de la Casamance és el diolà, d’aquí que insisteixi amb el nom que li’n donen i també per les connotacions positives que té. Les barques, les pirogues (que als telenotícies s’encaparren en anomenar cayucos) en diolà es diuen com el fromager, bussana, atès que es fan amb la seva fusta, molt preuada. A més, és un arbre mig sagrat (aquí m’hi perdo, perquè tampoc m’ho he fet explicar massa) perquè té relació amb els fetitxes del poble.

Diuen que en la bellesa hi influeix l’harmonia. I en el fromager tant les arrels, com el tronc i la copa són igual d’impressionants, i per tant harmoniosos. Tanmateix, el seu vigor neix a les arrels que són els contraforts d’una arquitectura esvelta. Esvelt, esvelt és la paraula. Com ser poderós i esvelt a l’hora. El caiceldran, un roure a l’africana, ja el veurem, és poderós i rabassut. El fromager és més compensat.

Només li retrec una cosa: no es deixa acaronar. S’ha procurat unes espines malgirbades que el condemnen a la solitud. La solitud dels bells. En el fons, estan sols.