QUIDQUID RECIPITUR, AD MODUM RECIPIENTIS RECIPITUR

Amb l’”Anem de viatge” se’m gira feina i no me la trec de sobre (i algun lector pot pensar: ni falta que fa xatu). Sort de la meva sordesa selectiva, que em permet unes línies de tabarra.
Els llibres se’m van acumulant, postejo poc i em fa mandra comentar-los. Però m’entesto en mantenir l’apartat fins que l’evidència i la inèrcia se l’enduguin riu avall, “que van a dar en la mar que es el morir”.

De nou porto 6 línies per acabar petant amb Manrique sense haver dit res. Reprenc el rumb:
Penjaré unes quantes lectures de cop, malgrat només en comenti un. Us estalvio el temps mal invertit en llibres que valen el que pesen. És que no hi ha mà invisible per als llibres? Per què el famós mercat omniscient, omnipotent amb síndrome victimista de culé maltractat no se’ls emporta per davant?

M’arriba de mans de l’Anna, després d’un llarg viatge, Flor de Neu i el ventall secret, de la LISA SEE. La portada en anglès és gairebé la mateixa a la catalana però amb una tipo més adient al llibre. Els anglòfons s’hi han mirat més, ves. Si sou dels que els folreu amb propaganda de Mediamarket us podeu estalviar la consulta a l’Amazon per comprovar, un cop més, que la tipografia sí importa.

M’ha encantat.

Són dos les raons principals.

El llibre diu molt de qui me l’ha recomanat i ha tingut cura de fer-me’l a mans, malgrat la distància. En ell i veig reflectit la seva tendresa, poques paraules (les justes), l’elegància de la Xina clàssica, l’art i el gust per l’escriptura en pinzell, traç elegant, feminitat, codis transmissors d’un llenguatge còmplice i contingut: per què dos mots quan amb un ja en tinc prou? I per què un mot, si l’esguard basta?

Un regal té part de misteri, se sap el que es dóna, no el que es rep. I el que es rep es tenyeix pel nom de qui el dóna. I estiregassant aquesta idea la segona raó:

El moment, la idoneïtat, d’aquí el títol. Allò que es rep, es rep en la forma del seu receptor. Malgrat que el llibre parla de l’amistat, de la bellesa i cruesa de les tradicions xineses, m’he centrat en la reconciliació. Aquesta ha estat el modum de la recepció del llibre en mi.

Amb un tempo ben establert, el perdó no arriba fins al final del llibre, sense massa volada però ben descrit. Sara Lee no és en Dostoievski i no li podem demanar un tractat de l’ànima humana. El que sí fa bé és descriure el procés viscut de la reconciliació.

Entre el llibre i l’evangeli d’abans d’ahir (Mt 21, 18-35) observo les nostres reticències a perdonar l’altre. Posats a donar-hi voltes les imagino provinents d’un sentiment pretès de justícia; crec que seria injust, penso, passar l’esponja sobre una ofensa feta. L’ofensa demana reparació. Ara bé, davant Déu, que no pot sinó perdonar, les nostres reticències semblen més aviat vanes.

Qui fa el primer pas? Si cerco qui té raó he begut oli, perquè o bé l’altre és boig, o també es creu hereu de Minerva. Així que dedueixo que el més fort. Qui pugui entomar un atansament a l’altre.

Disculpeu el sermó. Escriure és de franc i n’abuso.

L’altra llibre, Los diez mandamientos, del LUIS DE SEBASTIÁN. Sempre va é donar un cop d’ull al d’ESADE. té uns bons coneixements teològics que li permeten combinar ètica i teologia apurant amb una gran llibertat.