COMME D’HABITUDE

Reconèixer els carrers de Dakar des del cel és el que em va activar. Després d’una quinzena d’aturada obligatòria a Barcelona, Capítol provincial hi obligava, que esperava que no sé quin clic intern es disparés i que certes reaccions no massa controlades em desvetllessin de la meva letargia emocional. Crec que el baix to d’aquests dies ha estat precisament això, la hibernació. M’he sentit com un grizzlie peresós enfundat dins un gruixut abric de pells, que ben atipat i abrigat, mira endormiscat el lleuger bellugueig sota la pluja constant. Mal temps per Barcelona, un capítol amb un tempo de largo, algun adagio despistat, però ben lluny d’un finale molto vivace, la grip que mai ha sabut ser oportuna, males dates per fer agenda amb els amics entorpida per un reguitzell de reunions avorrides i distants. Sense la vivor i el neguit de les primeres vegades tornava ben emmandrit al Sénégal.
I el clic no arribava.

El Prat de províncies, Barajas quixotesc, endarreriments, viatjo ample, sense veïns, discurs de la sobrecargo (què coi vol dir sobrecargo? Cap d’hostesses? Alguna parida d’un d’aquests savis de recursos humans? No ho crec, seria en anglès i el nom és pata negra castellà) i el capità, que en funció de la llengua guanya o perd galons, i va passant de comandant a capità. Sempre hi ha hagut categories en les llengües. Afirma que ens apropem a Dakar. Ho intenta dir en anglès. Són comptadíssims els cops en què he escoltat el discurs de rigor en un anglès digne, i el que hauria de ser més important, intel·ligible. Planyo qui no parla espanyol: en un vol d’Ibèria està condemnat la intuïció. Del meu rovellat castellà entenc que arribem a Dakar, i estiro el coll i forço les vèrtebres per veure alguna cosa per l’ull de bou de l’avió, sense massa esperança. Però em sorprenc: hi veig l’isme d Dakar, Pikine, on vivim nosaltres. Hi reconec l’enorme SAR (Société Africaine de Raffinage), per allà hi passo cada dia (cada dia que vaig a córrer). Pensava veure-hi menys llum, ja que al Sénégal tinc la sensació de ser sempre a la fosques, i déu n’hi do. Hi descobreixo les vies més importants, i ja aterrant l’única llibreria de Dakar que paga la pena, 4 vents, i per orientació i molt fugaçment hi sé veure “Le Regal”, la pizzeria per a les grans ocasions.

Baixo de l’avió amb una altra cara. Van guanyant les ganes de retrobar-me de nou amb els coneguts. Em procuro una bona sortida de l’autobús que fa el centenar de metres de l’avió a la zona d’arribades, una corredissa com aquell qui ni vol la cosa i arribo el primer a la caseta del policia. “La ratllta!!! He dit darrere la ratlla”. Me n’havia oblidat. L’obsessió dels policies per les ratlles pintades o no que cal respectar cegament, ben pròpia del manual de psico(pato)logia II. Obeeixo com un xai, és el que volia, papers d’entrada i em planto a les maletes. Quan un eixam m’anava a atabalar per l’equipatge un mot en wolof a temps i desisteix. Prefereix altres víctimes més suculentes amb fesomia de turista, que és la fesomia dels calers.

Surto de l’aeroport per entrar al caos en estat pur, el pàrquing de l’aeroport de Dakar. És de nit, això és un plus, no val a badar. Un toubab té més de gasela Thompson que de viatger, però no m’atabala, se’m presenta familiar. Afegeixo que m’hi esperen puntualment el Ferran i el Paul Ânge, i entre que et vinguin a buscar a currar-te un taxi hi ha un món.

I de nou les olors. Sé que és un clàssic dels viatges per Àfrica. Que les olors penetrants, que si patatim, que si patatam. Aquest cop no es tracta de descriure olors que t’impregnen els narius d’un ferum desagradable. Només descric la reconciliació amb les olors de Dakar, que no les valoro de bones o de cames ajudeu-me, sinó de familiars. Aquell marasme de fragàncies havia estat meu i ara el retrobo, i els rencontres sempre són agradables.

Després el viatge en cotxe, les caravanes, les botigues tronades a peu de carrer, la venda ambulant (on ambulant és un epítet), la música i l’arribada a casa, que sembla can seixanta arrel d’un problema amb la canonada de l’aigua. El pati (vaja, l'espai entre la tanca i la porta de casa)roman impracticable i hem de beure aigua mineral fins que ens diguin que l’aigua de la canonada és potable de nou. Tot plegat, però, i malgrat el que pugui semblar, m’ha despertat de l’estat d’hibernació. De nou al Sénégal! Quel plaisir! I com a tal, injustificable.