EIXORDAT

Sabeu quan per reis li regalen al cosí petit de la casa, que de per sí és emprenyador com una mosca collonera, una joguina molt maca que resulta ser un sac de gemecs i no para d’emetre sorolls i sorollets i t’omple el cap com un timbal i mentre procures clavar-li una puntada de peu per enviar-la escales avall (la joguina, no ton cosí, que n’és de minyó!) i que dissortadament la joguina mori, visca la joguina, et dius: quins reis tan espavilats (els del dia 6, queda clar), que en són d’aguts i savis (hi insisteixo, els del 6), tenen el do de l’oportunitat a illa Martinica assaborint un Daikiri, llarga vida als reis (els del dia 6, evidentment)!!
Doncs multipliqueu-ho per deu.

I teniu present a la tieta Remei, que viu a Gràcia, just a sobre del local - antre - after “KGB”, allà a Alegre de Dalt (perquè diguin que Gràcia no és una vil·la com déu mana), i la pobra dona ja no toca ni quarts ni hores perquè fa tres dies que no dorm ni la deixen dormir aquesta colla pòtols (diu ella), que beuen i es droguen (diu i diem), que pixen per les voreres i fan un aldarull que no hi ha dret, això no està bé nen, on anirem a parar.
Multipliqueu-ho per dos.

I tan multiplicar per a què? I tanta palla per a què?
Per fer-vos una mera idea de les nits de Sam Sam a partir de dijous a diumenge, si estem de sort.
Perquè l’insomni i la síntesis mai han estat bon amics, i en les llargues nits de vetlla (obligada en aquest cas) un s’embarroca o embarranca, ves a saber, de mala manera.

La nit dissabte passat va ser d’un onirisme dalinià sublim. Els baifal (grups de joves musulmans estridents que confonen el cul amb les témpores i amb la cançoneta que són joves deixebles d’un marabú fan el que els passa pels nassos) van baladrar com mai.

Distingim: una cosa és no dormir (en Pere Casaldàliga, que sovint se l’ha d’escoltar diu que er dormir només cal son i la consciència tranquil·la). Mala sort, la son arribarà, i mentre no arribi, aprofita el temps: llegeix, escriu, en aquests moments sóc especialment prolífic. Només m’apaivaguen els mosquits i la gota malaia que em trepa a cada moment recordant-me (entossudida) la son que tindré durant tot l’endemà.

L’altra és que t’ho impedeixin. Pots tancar els ulls quan el tauró s’emporta d’una dentallada la cama de la noia (si la pel·lícula es diu tauró i la noia decideix banyar-se sola a mitja nit, veus una aleta que talla les onades i la música va in crescendo, no ens enganyem, si perd només una cama, senyal que algun favor hi va haver amb el guionista). També pots deixar de respirar pel nas i sobreviure als olors de peix podrit de la platja Kayar que l’assetgen i la defenen d’intrusos neòfits. Fins i tot pots deixar de respirar, segellant pulmons per a més seguretat fins arribar a la riba i agafar l’oxigen de mar endins.
Però el que no pots fer, no he fet prou zen per dominar de tal faisó el meu cos, és deixar de sentir. Et calen o bé taps o bé dits. I ni una cosa ni l’altra són operatives per dormir.

Quan t’ho impedeixen no tens ni ganes de llegir, ni d’escriure, i la creativitat de què parlava va perdent espai que el recupera silenciosament la mala llet. Només els llençols rebregats són testimoni de la teva irritació. Quan l’enuig s’ha instal·lat ja has ben begut oli. Amb els ulls esbatanats renegues i comences a pensar indignat sobre el (manca) de respecte, la (manca) tolerància, i tots els epígrafs d’algun d’aquests temaris que deuen córrer per a l’educació de la ciutadania i civismes propis de les ESO que volen ser modernes i d’universitats privades que no saben com omplir els crèdits.

Em venen ganes de llegir Edith Stein i el seu tractat sobre l’ “Einfühlung” (empatia) a veure si em convenç. Però els paios que bramen, la cridòria que foten fins ben avançada la matinada no té suport on aguantar-se. Ni religió ni punyetes. Per més que a la cridadissa s’hi percebi algun Al·là és d’un tansemenfotlaltre de campionat. I només és dijous, i demà divendres i a pencar. A les 6 a bellugar. El dijous et toquen ben bé... les nous. És el pitjor dia amb diferència. Però avui és divendres i tornem-hi.

Ja ho sé: en terra estrangera les vaques foten els bous. Entesos. Sóc en un país musulmà, un 93%, costums nous i tal... però això no és un costum, perquè ni ells s’hi habituen. Avui cantes tu, demà jo i agafa-t’hi: veuràs el que és bo. I l’un per l’altra l’atur es dispara per sobre del 50% perquè ja em diràs qui treballa després d’unes quants nits com aquesta.

De bon tros, és el pitjor. Quan em pregunten (l’eterna pregunta) que és el que més em costa, no m’ho penso dos cops. Els cants per la nit. Encara que de fet no són cants. És un paio cridant amb un micro d’aquests de sindicalista mitinero gastat i enllardat de greix. No té música, és cantarella que va i ve en funció dels talls de llum i les piles de l’altaveu. Els tams tams que no faltin (si hi ha tam tam llavors si que has llepat, perquè vol dir que la cosa va per estona).

M’indigna, m’indigna. És tan evident que molesten. Com pot ser tan seguit? És no contemplar en absolut a l’altre. És com el califa de la trinca i l’article 26: faig el que em rota i al poble que el donguin.

Quan estic molt de bones, quan fa dies que dormo i m’ho miro com llunyà penso: mentre criden no s’escanyen. M’entreno en el pensament positiu. Però és feble, no m’aguanta ni tres segons de brams.

Tampoc pots ser irònic. La ironia és arma de doble tall i no ho diu. La ironia t’acaba enverinant, és com l’anell del Tolkien. Però el pitjor és que tampoc m’entendrien. Quan l’endemà d’una de les moltes nits del lloro (ja voldrien ser un lloro) vaig anar content escampant el meu joc de paraules : “quel ennui – quelle nuit” vaig comprovar que l’única reacció venia a resar un: mira que estan ben tocats del bolet aquests toubabs.

No som res. Dues nits sense dormir i el cabreig que et puja de la panxa i de la panxa enllà t’inclina i m’avesa al “cómo gritan estos malditos, pero mal rayo me parta, si al terminar esta carta, no pagan caro sus gritos”. El Zorrilla va fer curt.

Quan compto a 30 m’ho prenc més estoicament, i des la Stoa me’ls miro i penso: quan ets ases bramen, ets homos callen.

Bona nit.