ALIOU, CHAPEAU BAS!

Dilluns matí és sinònim de saló recreatiu anys noranta, quan els fumadors ho podien empudegar tot més que ara (perquè encara empudeguen). Una de les moltes sorts de viure al Sénégal és l'absència de tabac. Perceps un benestar irrecognoscible, discret, i precisament per això trigues a descobrir d’on brolla: (gairebé) ningú fuma.
Vagi per davant que no tinc res en contra dels fumadors (m’encanten aquests tics, són tot un clàssic de la polèmica de bar amb aires de saló. Rescatem-los), si no fessin fum ni empudeguessin. Si els de Phillip Morris se n’empesquen una que m’eviti l’olor enganxifosa del tabac, facin el que vulguin els fumadors, que ja van tenint una edat.

Torno.

Saló recreatiu anys noranta, fum i videojocs. Penso en dos: Tetris i el del cotxe vermell que semblava un Ferrari GTO vist per darrere, on una parella esquivava mil i un obstacles.
La carretera de Rufisque a Dakar (l’única que va a Dakar de fet) és el caos més absolut. Aporto a la ciència que el caos té graus. El caos del dilluns matí, per exemple, és el Caos grec, el d’abans d’en Kronos. La resta poden ser el d’una hora punta a una gran ciutat, degudament incrementat en ordre geomètric. Si algú està pensant que això també passa a Barcelona, segurament no es pot imaginar el Caos pare de tot. No passa res, jo tampoc em puc imaginar la quarta dimensió de què parlen els físics i vaig tirant.
Coneixements de Tetris són imprescindibles per trobar forats, tenir apamat l’espai (com a bon amant de Chillida) i les dimensions de la vespino, i entaforar-la. L’habilitat amb el cotxe et serà vital per evitar esvorancs, que podrien ser paranys per a lleons, i els taxistes. Els taxistes són més complexes perquè es belluguen i demanen previsió i nocions de psicologia. El fum... el fum només demana bafus d’eucaliptus per desembussar els bronquis.

Però de tot plegat en parlaré monogràficament un altre dia. Ara cal parlar d’un perfecte desconegut. És diu Aliou, afirma tenir 11 anys, jo li’n poso a tot estirar 9. És per tant, un nen.

Avui he punxat roda, a mig camí entre Sam Sam i Dakar. És la quarta punxada en un mes, i la d’avui ha estat greu, ha rebentat la vàlvula per on inflar la roda. Empenyo moto carretera enllà per trobar un taller. Un taller de carretera, això és: plaques de ferro que fan de paret i un sostre amb alguna planxa. El cubícul fa de magatzem, i el taller en sí que es fa a l’aire lliure, sota el sol inclement (epítet clàssic, no el considero ben bé un tic) i sobre la sorra senegalesa. Hi acostuma a haver le patron escarxofat sobre uns pneumàtics o sobre un banc veient escolar-se el temps, dos o tres joves que passen per tècnics i entre quatre i sis aprenents, que són nois més joves que els tècnics. Mai havia vist nens, encara.

Arribo i el patró no hi és. Horror vacui, i em fan esperar 20 minuts a que vingui, però no hi ha visos d’una arribada imminent i els demano si no poden avançar feina. Ningú es belluga excepte l’Aliou, el nen.

Veure com un nen de faria 3r de primària procura arreglar-te la moto no et deixa impassible. Segur i orgullós ho vol fer tot, anar a missa i repicar campanes. Arriba un cotxe per inflar rodes, la vàlvula (jo en deia pitorro, però ara m’estic introduint –el quotidià motorístic obliga- al món de la mecànica) no encaixa amb la mànega d’aire. El jove aprenent no se’n surt, l’Aliou mira de reüll, deixa la moto, d’una revolada agafa un tros d’esponja del terra la insereix al pitorro i infla la roda amb una eficàcia incontestable. No diu res, deixa mànega d’aire (la feina ja l’ha feta, ell ja ha operat, ara que no li vinguin si ha de recollir el quiròfan o parlar amb els familiars, el cirurgià ha fet el que havia, d’altres facin el que els pertoca) i client i torna a maniobrar la meva moto.

No ho té fàcil perquè la càmera d’aire està molt deteriorada però s’ho pren com una cosa personal. Belluga i remena, primer intent (m’ha canviat la vàlvula per una de casolana), fallit. Ho arranca tot i comença de zero. Em mira i sense que tingui temps a mostrar-me impacient m’engega un haraal tuti (espera un moment, que contextuat vindria a ser: no pateixis que en un tres i no res tens roda nova). Amunt i avall, ràpid (l’únic que es mou, se’l veu nervi), gestos segurs, pencaire, autosuficient, es desempallega dels problemes com ho desitjaria de molts advocats, se sent sòlid i cert. Potser massa, però el saber deixar-se ajudar és per nota. No ens passéssim.

Segon intent, fallit. Cal comprar una càmera nova, no em volen cobrar. Jo hi insisteixo, però es neguen. No vull marxar sense donar el que crec que és just, així que passo dels patrons de facto i li dono el que em sembla pertinent a l’Aliou. Mentre al·lucinen (la jerarquia aquí és clara: el de 14 anys és el monarca del de 10, i el de 10 del de 8) aprofito per dir més per als altres que per al nen: pas de pourboire, c’est ce que tu mérites. Que és per als altres més que per a l’Aliou és evident, perquè no parla francès, però el meu wolof no dóna per tant. La propina és a dividir i els dropos que fan de satèl·lit no s’han guanyat res.

Acabar la crònica amb una moral del nen de 9 anys que treballa en un taller arreglant motos i comparar-ho amb els alumnes de 3r de primària de qualsevol de les nostres escoles ho deixo per a Informe semanal.

A La Peste hi ha un personatge, en Grand, de poc relleu però que es fa entranyable. Té algun no sé què familiar. Celebra els èxits d’altri amb un sentit Chapeau bas. M’ha semblat que de ser en Grand qui conduís la moto, l’Aliou hauria rebut l’elogi del respecte: chapeau bas.