L’OBRA DE LA SEU

Acabo de rebre un mail de l’Ignasi (Ricart) que m’ha fet passar una bona estona. El correu molt propi del seu estil, atent i afegint-hi algun element interessant, ja sigui un text dens per rumiar repetidament o una referència deseixida.

En aquesta ocasió m’ha fet a mans un fragment de la Font de Vilafan, de l’Agustí Bernaus. Li escau, és murri.

Entre que mig Dakar està enlaire, que Barcelona (i resta de municipis) treuen a passejar polítics que volen fer d’alcalde, i el cognom empordanès de la font que em fa pensar amb els Saguer, m’ha abellit molt llegir-lo. Entre la mandra publicadora i les presses dels darrers dies, em com oli en un llum compartir-lo al bloc.

A Vilafan fan una font,
però la fan tan lentament
que, mentre fan el tros que fan,
el tros antic ja es va desfent,
i mai sabreu si l’estan fent
o, pel contrari, la desfan.

El pressupost, però, s’hi fon,
i, és clar, la gent de Vilafan
creu que amb l’excusa de la font,
l’Ajuntament se’ls va rifant,
i que més d’un s’està refent,
i més de quatre revifant.

I, fins dels pobles del voltant,
en rialles esclafint,
els van dient i apostrofant
que, si van fent com ara fan,
...de l’aigua aquella, no en beuran
ni el que ja és vell ni el que és infant,
perquè, quan brolli per la font,
tot Vilafant serà difunt.

Definitiu, La font de Vilafan la sumaré a l’expressió clàssica “L’obra de La Seu” o la xava Sagrada Família.