TOLLE, LEGE

La rumorologia que té accés a la Història (no a la Geschichte dels 6000 milions d’humans, no, a la Historie que es reserva per als grans) malgrat rumorologia mereix un respecte. Deixem-ho en que demana atenció.

Aquesta rumorologia ens ha portat la cançoneta que fa més 1600 anys va actuar de punt d’inflexió a la vida disbauxada d’Agustí d’Hipona (alguns el coneixen com Sant Agustí) i el va menar a la conversió. No toca parlar aquí d’aquest savi monstre de l’intel•lecte, només recupero la cançó capaç de canviar el destí d’una gran figura del pensament occidental: Tolle, lege. Més simple i es trenca. Agafa i llegeix. Agustí va agafar la Bíblia. Jo us proposo, de moment, agafar i llegir La Peste, de l’Albert Camus.

Per agafar entenc comprar. Més acuradament, tenir permanentment a disposició. Si l’origen és la compra legítima que implica transmissió de la propietat, millor. Però també caben altres possibilitats: qui surt del Corte Inglés amb un pernil a la mà i el llibre a l’altra, per allò de vivere et philosophare, qui cau en el clàssic préstec (donació) de llibres, per sobre dels mil post-its que ingènuament haurien de fer d’àncora de la memòria per recordar-nos nom i data del furt, qui insinua títols la vigília del seu aniversari, qui guanya un assaig sobre l’obra literària d’en Camus a l’Academie Française. Trieu, però que al final pugui ser vostre.

Pontifico (de nou) un moment: hi ha dues classes de llibres. Els que compres pensant en rellegir-los i la resta. La Peste no és dels segons, això és obvi. No em queda clar que sigui dels primers, perquè en rigor no convida a la relectura sinó a les relectures, a la selecció de paràgrafs curosament senyalats per capbussar-t’hi una i altra vegada i que la corrent del Mediterrani d’on tant beu Camus t’arrossegui.

Amb Madame Quenum aparaulem dia i hora per esmorzar i compartir La Peste. Puntual a la cita la trobo (ja m’ho ensumava) sense el llibre a la mà. Em diu que l’ha deixat (ella pot fer-ho, el pot deixar-regalar, el duu incorporat) però que som-hi, comencem pel títol, reprenent Rieux (Qu’est—ce que ça veut dire, la peste ?). Ens centrem en la primera homilia de Paneloux quan el jesuïta encara és un personatge pla, saltem a la segona, quan no es permet treva per anar a fons, de manera més honesta, (atureu lectura per no aixafar episodis si voleu llegir l’obra per primer cop) fins arribar a la fe nua de la seva mort. Aquesta és la hipòtesi que ella no comparteix. Com diu en propi Camus sobre la mort d’en Paneloux: Cas douteux.

Passem pels grans temes de l’època que Camus descriu al•legòricament amb un traç elegant i àgil, sense donar gaire explicacions, seduint com el poeta, per transmetre el seu parer darrera de Rambert, Tarrou i és clar, Rieux. Repassem els camps de concentració (isolament), els diàlegs fe-ciencia (salut-santé), la pau i què ens mena cap a ella, el sofriment paralitzador (fill del jutge Othon), la pena de mort... tots amb ritme lleuger, sense pretensions filosòfiques.

M’aturo (d’atabalar) amb la brillant conversa de Rieux i Tarrou a la terrassa. Seré poc modest, però a la capçalera del blog apadrino la conversa-de-terrassa, a mig camí entre la introspecció i el quibusdam aliis. En Tarrou manifesta el seu testament vital definitiu:

- En somme, ce qui m’intéresse, c’est de savoir comment on devient un saint.
- (Rieux) Mais vous ne croyez pas en dieu.
- Justement. Peut-on être un saint sans dieu, c’est le seul problème concret que je connaisse aujourd’hui.

Ja veieu: tolle, lege.