DISCULPEU SI SÓC INOPORTÚ

Però hi torno, arriscant xiulada per plom.
Un més (a part d’aquest) i m’aturo. O com comença l’Albert (Camus):
Puis-je, monsieur, vous proposer mes services, sans risquer d’être importun?
A la propera vida (hi ha massa coses per assaborir en una sola vida, i optimista de mena, compto amb un parell o tres més) em demano la traça de començar novel•les. És un tema ben sobat, així que tiro la tovallola d’antuvi en el repte ser original, ni tampoc parlaré del encara més sobat era de noche pero llovía. Només admeto en veu alta, i admiro, l’habilitat en què endrecen les paraules alguns escriptors. Reconec un petit vici (només els petits es reconeixen), m’encanto a la primera frase, la rellegeixo, miro de veure-hi matusserament, amb ulls de biòleg-trinxa-granotes on rau el seu art. Una cosa que mai he fet és posar en paral•lel les primeres frases que més m’han captivat (no necessàriament pertanyen als millors llibres).

Ara que me la rellegeixo, aquesta idea encara haurà colat. A ben pocs suposo. Una, no és el dia de l’orgull freaky (que en ell mateix ja n’és de freaky). Dos, tinc la sort de ser massa mandrós per entretenir-me amb aquestes virolles. Ho deixo per a la quarta vida.

150 paraules i encara no he dit res de La Chute. Tampoc és cap novetat, així que no em fuetejo més i entro al monòleg. (No diguis que hi entres, entra-hi d’una vegada tros de quòniam! - Ja vaig...)

La Chute és tot un exercici d’estil. A través d’un monòleg Camus ordirà el seu teixit, a voltes dens feixuc, a voltes acolorit, d’altres d’una transparència lúcida que permet veure que s’hi amaga darrere, l’home. En Clamence (es diu Clamence?) ens conta la seva vida per justificar el que creu ser, un juge-pénitent, i mica a mica va implicant-hi l’interlocutor, el porta al seu cau (literalment, geni de Camus, renoi!) on resta ben enxampat a la teranyina. No fa la balanguera. El lector, també emmerdat, s’adona que res no ha estat gratuït. No he vist (lector) els avisos fins que del final rellegeixo algunes escenes. “He parlat massa per dir no-res” manifesta de passada en Clamence. Cert, aquesta és la sensació que envaeix al lector, però aquesta incontinència verbal no és cega, persegueix una fita, per en acabat, cercar nous “clients”. (Ja sé que no s’entén res del que escrit si no s’ha llegit La Caiguda. Quan n’estigueu tips, atureu lectura i cap a un altre post!)

De nou, en Camus tracta el tema de Déu, i ho fa amb destresa. No és gens lleuger en el seu parer. Certament, quan parla de religió, no fa poesia de Nadal. No en va, el format de tota l’obra és el d’una confessió, aquesta però, sense esperança d’absolució.

Estic temptat d’escriure algunes de les perles del relat, però me’n desdic a risc de ser inoportú.

Curt i ràpid. No es pot perdre. Però ja he dit no atabalaria més amb el Camus.