TEMPS DOLÇ
El tema del temps és una mina a l’hora de fer ballar la ploma. Llevat de danses més filosòfiques o científiques, pren sovint una cadència melangiosa. Entenc que és fruit principalment de la seva irrepetibilitat i incompartibilitat. Que és difícil expressar-ne les raons es fa palès, quan per explicar un concepte hem d’emprar massa paraules de més de tres síl·labes.
Després d’un dia espès perdut enmig de les cel·les de l’excel i cap xifra que encaixés, surto a esbargir-me tot fent un tomb. Estic a la comunitat del noviciat a Sokone, un poble proper a la frontera amb Gàmbia, on hi broten els baobabs i els cailcedrans (encara n’hem de parlar, ça va arriver), pla, com tot el Sénégal. Normalment, aquest darrer tret et permet gaudir d’unes impressionants escenes de sol a l’hora baixa, malgrat que prop de l’equador el sol sembla tenir pressa per llevar-se i amagar-se. Avui no és el cas. Una densa capa de núvol adorna el cel. La calor ha perdut intensitat i o bé noto o bé somnio una mica de corrent d’aire. És Sokone que em crida a passejar-m’hi. La comunitat està gairebé als afores del poble, prenc el camí que em porta a un descampat on sé que hi juguen els novicis i xancletes en mà em decideixo a escampar descalç per la sorra neta i fina.
Arribo a la clariana. Futbol. Res de l’altre món. Mentre juguen, evidentment, perdo el fil. No aguanto el futbol més de cinc minuts, i esgotat el primer interès per saber com juga un i l’altre, em dedico a badar. M’adono que el cel està preciós, molt ennuvolat però no massa fosc. Amb molts matisos de gris. Hi ha un grup de dones al pati d’una casa propera fent-la petar. Les dones donen per enllestida la conversa i se’n van. De lluny les seves robes són belles, un estampat de colors vius que volen prendre tot el protagonisme a l’escena, ressaltant sobre el fons gris verdós. Com els grans quadres, demanen perspectiva, de prop es veuria el traç del pinzell i ens distrauria. I doucement creuen el camp. Un cailcedran faraònic a l’esquerra, la remor de la vitalitat al camp, i sobre nostre el cel entapissat i voluptuós.
Tot plegat és ben irrellevant, res d’espectacular. Una estona quotidiana anodina com ella sola. Tanmateix et fa respirar amb es dos pulmons. Com compartir-ho? Com expressar la seva importància? I precisament això és una raó de pes per romandre en un lloc?
És el temps dolç que alimenta l’esperit.
Després d’un dia espès perdut enmig de les cel·les de l’excel i cap xifra que encaixés, surto a esbargir-me tot fent un tomb. Estic a la comunitat del noviciat a Sokone, un poble proper a la frontera amb Gàmbia, on hi broten els baobabs i els cailcedrans (encara n’hem de parlar, ça va arriver), pla, com tot el Sénégal. Normalment, aquest darrer tret et permet gaudir d’unes impressionants escenes de sol a l’hora baixa, malgrat que prop de l’equador el sol sembla tenir pressa per llevar-se i amagar-se. Avui no és el cas. Una densa capa de núvol adorna el cel. La calor ha perdut intensitat i o bé noto o bé somnio una mica de corrent d’aire. És Sokone que em crida a passejar-m’hi. La comunitat està gairebé als afores del poble, prenc el camí que em porta a un descampat on sé que hi juguen els novicis i xancletes en mà em decideixo a escampar descalç per la sorra neta i fina.
Arribo a la clariana. Futbol. Res de l’altre món. Mentre juguen, evidentment, perdo el fil. No aguanto el futbol més de cinc minuts, i esgotat el primer interès per saber com juga un i l’altre, em dedico a badar. M’adono que el cel està preciós, molt ennuvolat però no massa fosc. Amb molts matisos de gris. Hi ha un grup de dones al pati d’una casa propera fent-la petar. Les dones donen per enllestida la conversa i se’n van. De lluny les seves robes són belles, un estampat de colors vius que volen prendre tot el protagonisme a l’escena, ressaltant sobre el fons gris verdós. Com els grans quadres, demanen perspectiva, de prop es veuria el traç del pinzell i ens distrauria. I doucement creuen el camp. Un cailcedran faraònic a l’esquerra, la remor de la vitalitat al camp, i sobre nostre el cel entapissat i voluptuós.
Tot plegat és ben irrellevant, res d’espectacular. Una estona quotidiana anodina com ella sola. Tanmateix et fa respirar amb es dos pulmons. Com compartir-ho? Com expressar la seva importància? I precisament això és una raó de pes per romandre en un lloc?
És el temps dolç que alimenta l’esperit.
4 comentarios:
Hola Carles,
aquesta tarda de divendres de feina estic ociosa i llegint el que expliques em vénen ganes de ser allà, contemplant i prou. Sempre anem tant atabalats, fent mil coses a l'hora i volent-ne fer més encara, asumint noves coses que ens imposen, que no sabem ni podem aturar-nos i només contemplar...
Txell
Necessito un paisatge ara mateix com el que has descrit detalladament. Durant el temps que l'he estat llegint (lentament per no perdre cap detall), he descansat per uns moments. Per Barcelona no tinc l'accessibilitat per trobar un lloc lliure on quedar-se en blanc. En canvi, quan vaig a la Guingueta d'Ix, concretament a Caldegues, conec la tranquil·litat que has transmès. Amb el comentari que estic escrivint no parlaré del paisatge francés perquè m'agradaria que quan tornessis del Senegal tu el puguessis descriure al meu costat. Tens un plat a taula Carles. No desviu més el tema ;)
Albertus
Bona nit,
encertades, molt ben triades, les paraules que conformen les frases que enllacen els escrits i que acaben per anar afegint, poc a poc, construint aquest espai,aquesta finestra oberta a Sénégal perduda dins la immensitat cibernètica.
Un plaer empapar-me d'una manera tant curosa del país que en menys d'un mes trepitjaré.
Aquest escrit d'avui ha estat pel meu esperit el més engrescador per llençar-me a la descoberta.
Gràcies Carles per compartir obertament, convidant a tothom les grans i sobertot les petites coses del teu dia a dia.
Fins aviat!:-)
Elena (del grup de Setem que estarà a Sam Sam pel juliol)
Encara noto el gust i l'olor del que acabo de llegir...
M'agrada aquesta finestra, com han dit una mica més amunt.
Publica un comentari